Soletat.

Ha arribat un punt en que ja no saps qui ets ni què vols. T’has equivocat però no es pot tornar enrera. Les coses no estan sortint com esperaves. Sents que no vius, que cada dia és igual. De vegades penses que no val la pena aixecar-se. Només tens ganes d’estar-te al llit tot el dia. No esperes res. Has assimilat que no tens dret a que et passin coses bones, ni a sentir felicitat, amor, ni a que algú t’abraci quan ho necessites. Abans pensaves, quan acabarà aquesta angoixa? però ja ni t’ho demanes. Forma part de tu. La teva inseguretat et va portar a triar el camí equivocat per no decepcionar a ningú i, algú t’ha donat les gràcies? Has aprés que tot té un principi i un final, que la gent va i ve. Ara mateix, només tens la certesa de tenir una amiga segura, la Soledat, amb la que ja tens tanta confiança que has arribat a dir-li Sole.

T’acompanya des de la teva infància. El primer cop que la vares veure va ser quan eres molt petita encara, quan vares perdre a una de les persones més importants que han passat per la teva vida. Anava i venia i veure-la de tant en tant no et molestava. Estar amb companyia de la Sole de vegades està bé. Però des de fa un temps, s’ha convertit en la teva millor amiga. És l’única que t’entén i per això no t’abandona. Però estàs cansada d’ella, ja fa bastants anys que la veus pràcticament cada dia i comences a no aguantar-la. Li dius que se’n vagi. Si ho fas cridant, et dedica un mig somriure irònic i fa veure que se’n va. Abans et feia cas, darrerament només ho fa veure. Quan sents que les coses comencen a anar bé i creus que ella se’n ha anat per sempre, saps que ja no se’n va del tot, que s’amaga i et vigila perquè intueix que la teva alegria és passatgera, que no durarà gaire. Espera ansiosa el teu fracàs. Fa poc, amb la seva mirada et va deixar ben clar que, de moment, no et desfaries d’ella. Em necessites massa, et va dir, ben tranquil·la, i donant-te a entendre que, de moment, la teva sort no canviaria.

Un dia, t’asseus al sofà de casa i mires les fotos de quan eres petita en que hi surts somrient, alegre. Arribes a les fotografies de fa uns anys, poc abans que la Sole no et deixàs ni a sol ni a ombra, en que apareixies guapa, jove, radiant, plena d’espectatives. Tanques l’àlbum. No vols veure les que venen després. T’aixeques i et mires al mirall. Han aparegut els primers cabells blancs. Ja no t’arregles. No et cuides. Unes bosses davall els ulls comencen a agafar forma, juntament amb certes arrugues de la cara. Molt pics t’han dit que tens els ulls tristos, però ara se te noten més que mai. Estàs envellint abans d’hora i veus com tu ja no ets qui eres, no reconeixes el teu rostre perquè cada vegada s’assembla més al de la Soledat amb la que t’estàs convertint, i quan te n’adones, no ho pots evitar i plores. Aviat et transformaràs en ella.