Capaç de ser feliç.

No sé que sentir ara mateix. La confusió està esvaint la meva alegria, o la meva tristesa. No ho sé. Ara penso amb moltes coses. Penso amb la gent que està patint, amb la gent que està passant el moment més feliç de la seva vida, amb la gent que està amb els amics, o amb la gent que està al racó de una petita habitació pensant que s'acabi aquell malson. Crec que cada com m'estic fent més gran, que cada cop sóc més poderosa. Sento que tinc el poder de decidir que en vull fer de la meva vida. Si vull ser una persona amb por, o vull ser una persona valenta, capaç de SER FELIÇ. 

Ningú és perfecte.

A la vida, no tot és de color rosa. Hi ha coses que fan mal, com per exemple quan et baralles amb els teu pares sabent que és la teva culpa i et fas fàstic a tu mateixa. Hi ha coses que fan mal, com per exemple perdre a un ser estimat. Hi ha coses que fan mal, com per exemple saber cada dia que passi és un menys que et queda per viure. Hi ha coses que fan mal, com per exemple veure a la gent que s'autodestrueix sense motiu.
Però et puc jurar que hi ha alguna cosa que fa més mal que l'anterior. Parlo de quan intentes ser feliç; comences a prendre decisions i a tots li sembla que la teva forma de ser i tu sou perfectes. Si, i sents aquella adrenalina que feia temps que no corria per les teves venes. Però ara fixa't, quan estàs al major estat de felicitat ve aquella persona especial i et diu que ja no et recolza, que no et coneix i no ets la mateixa persona que abans. Ell deixa córrer coses que sap que et faran mal, encara que hi ha d'altres que no es calla. Però encara que passis tu, sents el que et dirà, doncs el coneixes bastant i no et fan falta paraules. No sé si algun cop ho heu experimentat, però jo ho estic fent ara mateix. I encara que costi de creure, això que us he explicat és simplement, la realitat. I crec que això passa perquè Ningú és perfecte.

Soletat.

Ha arribat un punt en que ja no saps qui ets ni què vols. T’has equivocat però no es pot tornar enrera. Les coses no estan sortint com esperaves. Sents que no vius, que cada dia és igual. De vegades penses que no val la pena aixecar-se. Només tens ganes d’estar-te al llit tot el dia. No esperes res. Has assimilat que no tens dret a que et passin coses bones, ni a sentir felicitat, amor, ni a que algú t’abraci quan ho necessites. Abans pensaves, quan acabarà aquesta angoixa? però ja ni t’ho demanes. Forma part de tu. La teva inseguretat et va portar a triar el camí equivocat per no decepcionar a ningú i, algú t’ha donat les gràcies? Has aprés que tot té un principi i un final, que la gent va i ve. Ara mateix, només tens la certesa de tenir una amiga segura, la Soledat, amb la que ja tens tanta confiança que has arribat a dir-li Sole.

T’acompanya des de la teva infància. El primer cop que la vares veure va ser quan eres molt petita encara, quan vares perdre a una de les persones més importants que han passat per la teva vida. Anava i venia i veure-la de tant en tant no et molestava. Estar amb companyia de la Sole de vegades està bé. Però des de fa un temps, s’ha convertit en la teva millor amiga. És l’única que t’entén i per això no t’abandona. Però estàs cansada d’ella, ja fa bastants anys que la veus pràcticament cada dia i comences a no aguantar-la. Li dius que se’n vagi. Si ho fas cridant, et dedica un mig somriure irònic i fa veure que se’n va. Abans et feia cas, darrerament només ho fa veure. Quan sents que les coses comencen a anar bé i creus que ella se’n ha anat per sempre, saps que ja no se’n va del tot, que s’amaga i et vigila perquè intueix que la teva alegria és passatgera, que no durarà gaire. Espera ansiosa el teu fracàs. Fa poc, amb la seva mirada et va deixar ben clar que, de moment, no et desfaries d’ella. Em necessites massa, et va dir, ben tranquil·la, i donant-te a entendre que, de moment, la teva sort no canviaria.

Un dia, t’asseus al sofà de casa i mires les fotos de quan eres petita en que hi surts somrient, alegre. Arribes a les fotografies de fa uns anys, poc abans que la Sole no et deixàs ni a sol ni a ombra, en que apareixies guapa, jove, radiant, plena d’espectatives. Tanques l’àlbum. No vols veure les que venen després. T’aixeques i et mires al mirall. Han aparegut els primers cabells blancs. Ja no t’arregles. No et cuides. Unes bosses davall els ulls comencen a agafar forma, juntament amb certes arrugues de la cara. Molt pics t’han dit que tens els ulls tristos, però ara se te noten més que mai. Estàs envellint abans d’hora i veus com tu ja no ets qui eres, no reconeixes el teu rostre perquè cada vegada s’assembla més al de la Soledat amb la que t’estàs convertint, i quan te n’adones, no ho pots evitar i plores. Aviat et transformaràs en ella.

Desaparèixer

Segur que molts cops heu dit que voleu desaparèixer, que voleu deixar d’existir perquè la vostre vida és una merda, a mi també m’ha passa’t; i són en aquells moments que la gent es fica amb tu, que tu potser t’imagines que les teves amigues s’obliden de tu o que simplement et sents sola. Comences a pensar de què perquè estàs aquí, que estàs fent en aquest món, que tu només ets una dels trilions de persones que habiten al món, que ets una insignificant persona per el món. Però arriba el moment, en el que veus que hi ha persones que t’estimen, els teus pares se’ls hi fa un somriure a la cara quan veuen que estàs feliç, quan els teus avis s’alegren de veure’t bé i tu t’alegres de veure’ls que encara segueixen amb vida, quan veus als teus cosins i cosines que sempre et fan somriure, quan veus que la teva família es preocupa per tu, o quan veus que a les teves amigues els importes, que sempre les fas riure, i que us recolzeu amb tot, amb lo bo i lo dolent. Però arriba un dia que tu fas una cosa en totes les teves bones intencions i sempre hi haurà un idiota que intentarà enfonsar-te.